“Il giardino dei Finzi-Contini” de Vittorio de Sica

El cinema dels anys 70 té un nosequè, i perdoneu l’ambigüetat del terme, que el fa especial. A alguns, entre els que de vegades m’hi trobo, els costa. A altres, amants de les sèries B, els entusiasma. És un cinema que sol utilitzar moviments de càmera molt característics (el zoom, per exemple, que ara ens pot sonar bastant vintage), colors una mica cremats, música constant (i de vegades dissonant) i violència. Sovint, molta violència, no sempre física. Certament no és casual, perquè el cinema, com tota disciplina artística, és un reflex de la societat en la que es viu i els anys 70 són una dècada marcada per la crisi econòmica, la Guerra Freda, la Guerra del Vietnam, etc.

“Il giardino dei Finzi-Conti” (1972), sense tenir res a veure amb aquests temes, i sense ser sèrie B (va guanyar gairebé tots els premis possibles) reprodueix d’alguna manera l’estètica, l’atmosfera i també l’ètica d’aquests films setanters. Recuperada per la Filmoteca de Catalunya dintre del cicle “Paradís perdut. Cinema i jardí”, la pel·lícula, que retrata la repressió viscuda pels jueus a l’Itàlia de la II Guerra Mundial, és un mosaic continu de metàfores.

Per descomptat, la del paradís perdut. El paradís que deixa de ser-ho. L’espai idílic que és profanat. En aquest cas es tracta dels frondosos jardins de la família Finzi-Conti, alta burgesia jueva de Ferrara. Un dels personatges arriba a dir “no surto d’aquí mai. Sempre que he sortit m’he sentit espiat, envejat”. L’esplendor del jardí acaba amb la deportació de la família a camps de concentració nazis.

La primera imatge que veiem a la pantalla ens presenta unes fulles marronoses del jardí. Comença la tardor. I un grup de joves que hi van a jugar a tennis, alegres, tots vestits amb un blanc llampant. El final de la pel·lícula ens mostra el jardí nevat, buit, solitari. I la família, a punt de ser deportada, tota vestida de negre. De funeral. De les fulles marronoses, a la neu. De l’alegria a la buidor. Del blanc al negre. De la tardor a l’hivern. L’hivern dels camps de concentració i l’horror nazi.